Felicitació políticament correcte

Bons Nadals i Nadales,
Tot i que és la expressió que toca als, primers (Juli, Comas, Joaquim, Toni i un llarg etc) esperem molt de vosaltres, sobre tot que ens feu feliços aquestos vostres dies, ja que la rifa no ha fet el que li tocava. Les altres (fum, fum, fum, el ramadà, los peces en el rio, pomporompompero...) podríeu allargar el vostre domini més enllà de les festes, ja que no teniu autor, o si el teniu ja no cobra drets i per tant ni la SGAE (Tedy que no Nadal) ni la Sinde (que no nadala) podran contra vosaltres i el vostre esperit. Les nadales podreu anar amunt i avall, per la xarxa o per els mòbils, de boca en boca o de boca a orella i sols serà per que nosaltres volem, bes per on, sense que ningú no hi guany calerons. Sembla que aquest esperit de Nadal i Nadales podria aportar alguna cosa bona a les relacions entre nosaltres, mentre algun grupet social no vulgui aprofitar-se de la marca, sembla que encara no està registrada, però degut a la pèrdua de vocacions o per tal de fer la guerra santa algú pot tenir la idea de fer-se'n propietari (intents no en manquen).
Be bon Nadal i Nadales per tos (i totes és clar)

Dimissions

Estic dolgut, des de el meu refugi de la platja, no puc entendre que els dos representants institucionals de Catalunya comuniquin la seves decisions personals mentre son en el càrrec. Cada un es molt lliure, a nivell personal, de fer el que vulgui, però el president de la Generalitat i el president del Parlament de Catalunya no ho son a títol individual, ho son per mandat del poble de Catalunya. No era difícil esperar dos mesos per tal de comunicar que deixen les seves responsabilitats en la política activa, per la que es varen presentat en llistes tancades de partit i això, a casa meva, implica un compromís amb tots el qui votem.
Un cop fora dels seus càrrecs institucionals poden ver el que vulguin, però el mateix dia de les eleccions un te la sensació de que el vaixell s'enfonsa i que els primers que marxen son les rates. Aquesta imatge no es la de assumir responsabilitats, que amb sembla molt lloable que ho facin, però tot te un temps i crec que les formes son important per les institucions que representen.

Tornarà a sortir el sol?

Per primer cop en una nit electoral sento que uns perden i altres guanyen. Si CiU sembla que ha guanyat les eleccions i en Artur, com el rei, serà el proper president de la Generalitat, però no hi ha una paraula de per que han guanyat. El PSC i ERC han perdut i aquestos si que diuen coses, personalment lluny de la realitat encara. Entre tots tracten al votant - ciutadà, binomi que encara cap dels partits entén, de forma poc acurada.
Aquest binomi ciutadà - votant sembla que els partits el veuen com dues persones diferents, si que fins fa poc semblava que el votant era un ser que cada quatre anys passava per les urnes a posar una papereta i que els partits tenien dues setmanes per convèncer als que no ho tenien decidit, els altres, els militants, ja era un vot comptat. Entre urna i urna quatre anys de indiferència cap a les dues bandes.
Quelcom es mou avui, i el ciutadà - votant així ho expressa, i els partits no ho recullen. Per que PSC i ERC tenen una pèrdua de vots?, no es difícil veure que durant el temps que els hi varem donar confiança no han sabut governar, no es un problema de si han fet més o menys coses, que en aquest cas seria un tema de jutjat de guàrdia, si que han fet carreteres, escoles, hospitals, lleis i més lleis, un estatut i un altres estatut i moltes coses més, però això no es governar, això es fer coses, necessàries però coses. També han tingut totes les picabaralles i trifulgues que un pot arribar a imaginar i en cap moment el binomi ciutadà - votant ha tingut la sensació de que el govern era al davant del país, mes aviat al darrera. Aquest binomi ja sap que la crisi econòmica no es sols un problema de partits, ja sap que la relació amb Espanya es un xic més complexa del que es vol donar a entendre, ja sap que en la separació de poders executiu, legislatiu i judicial encara som una democràcia jove.
Precisament governar es això viure en la realitat, tenir projecte de canvi i transformació del futur i fer participar a la ciutadania d'aquest projecte. Crec fermament que es aquí on el govern i els seus partits estan sota del binomi ciutadà - votant. En aquest projecte transformador de la societat del segle XXI.
Avui el binomi ha passat el testimoni al Rei Artur, però la primera reflexió de CiU ha de ser que demanem aquest projecte de transformació que encara no veig dibuixat. Els programes electorals encara es refereixen al que va passar, no estan en clau del que vindrà. Catalunya necessita un Canvi, el binomi ciutadà - votant el demana i algú te la responsabilitat de posar-ho en marxa, si no es així i tornem a veure més del mateix, més picabaralles, clar que no seran en clau local, ara seran amb Madrid.
El binomi ciutadà - votant ha madurat, molt més que el propis partits polítics. Es el moment de posar-se en marxa, si el partits no ho saben fer i sols es miren el melic no tindrem projecte de Canvi. Quant penso en els partits penso en tots, els que tenen responsabilitat de govern i els que son a la oposició. Les properes eleccions a la Generalitat ja han començat avui, no cal esperar ni un dia per treballar per el futur de Catalunya i aquells que sols volen arreglar el passat no tenen futur, i seran de nou escombrats per el binomi ciutadà - votant. Millor dit aquest binomi ja es del segle XX, avui es sols el ciutadà, els seus drets i deures i el seu projecte de país.

Eleccions

Volia fer un seguiment de la campanya electoral des de la platja, però arriba el final i encara no se que dir, sol deixar constància, improductiva i contradictòria, del meu silenci.

Mes fronteres i un premi

M'assabento per un bon amic, en Pep, la Nadia, i l'Agnès, han guanyat el premi Prudenci Bertrana 2010. No puc negar les dues llàgrimes aparegudes als meus ulls. La historia de la Nadia es de les dures, es de les autentiques histories, lo del topic, la realitat sempre supera la ficció, i de bon tros en aquest cas. No explicaré la historia de la Nadia, ningú millor que ella per fer-ho i serà un plaer llegir-la amb la aportació literària de l'Agnès.
El que no puc estar es sense els meus pensaments, sempre pensant per que les fronteres separen, la historia de la Nadia es la historia d'un grapat de persones que varen entendre que en les fronteres hi ha la veritable feina a fer, que la por a creuar fronteres es la paràlisi del pensament, es la mort del ser humà. Grapat de persones que de forma totalment anònima han cuidat de la Nadia, grapat de persones que varen entendre que la Nadia es la Nadia i la seva història va amb ella. Grapat de persones que des de el silenci han fet que la Nadia sigui feliç, pugui tornar a casa, pugui explicar la seva història, pugui millorar les ferides de guerra, no sols les de la cara, totes les ferides de guerra. El meu pensament avui es per tots aquells, capitanejats per en Pep i la Maria que han estimat a la Nadia com un de nosaltres.
Que això es lo fàcil no s'ho creu ningú, la Nadia es diferent, culturalment, religiosament, personalment i ningú, dels del grapat, no la vol canviar. La història es melosa per a lluïment de molts erudits, però avui coneixem la historia per la Nadia. Historia callada fins avui, no amagada, callada fins que la Nadia ha decidit explicar-la. Aquest respecte per els diferents es el que avui em fa escriure, aquesta aposta per la frontera es la que m'emociona, aquest mirar a l'altre sense entendre res moltes vegades i saber que sols es el altre es la gran llisó.
Felicitats Nadia, per cert desprès del premi les autoritats podrien facilitar els temes de residencia d'una vegada per totes, no?, has deixat una forta petjada en mi.

El joc de les cadires

El joc de les cadires o com totes les revolucions acaben engolides per l'establishment.
En un llarg post (http://fluxchange.typepad.com/ramonsanguesa/2010/09/cambio-de-rumbo-la-vida-despu%C3%A9s-de-citilab.html )ens diu adéu un v/bell amic, acaba un projecte, una forma de pensar, una forma de treballar, una forma de ser, una forma diferent de mirar el mon, de mirar a les persones. Ramon en primer lloc espero que la teva singladura cap a NY sigui profitosa, i tonto de mi desitjo, encara, que tingui un retorn cap a aquí. En la teu comiat et fas moltes preguntes, com sempre ens agraden més les preguntes que les respostes, dons jo tinc altres preguntes, per els que ens quedem sense aquest punt de reflexió, tu dins del Citilab. Com no sabem mantenir el talent entre nosaltres?, Com no sabem mirar més lluny de la nostra cadira?, Com pensem en lo nou si encara tenim culte per lo vell?, Com pensar en el segle XXI amb les idees del segle XIX?.
M'entra una suor freda al veure que portem anys amb les mateixes preguntes, al sentir que perdem una molt bona oportunitat de aprofundir en els nous models organitzatius, que en la teva dedicació al Citilab vares posar les bases per pensar com apropar-nos a la nova cultura organitzativa. Quina paraula "pensar"!!!.

Torno a la idea original, si el Citilab era una petita revolució, res era sabut i tot podia ser. Objectiu buscar noves formes per tot tipus d'organitzacions (polítiques, universitàries, empresarials, sindicals...), al final tot queda engolit per les formes clàssiques "remove not shake" (James Bond). En fi crec que la realitat, com sempre, supera la ficció, que en el nostre entorn encara no te una visió del que vol ser de gran, tampoc te cap interès per tenir la visió, encara pesen més les cadires. Tinc la sensació de jugar al vell joc de les cadires, tàctica i estratègia, en acabar la cançó aquell qui no segui ràpid es quedarà fora. Ramon, com vols pensar en una societat sense cadires?, quin perill d'home!. (Ara no toca). En altres llocs sembla que les cadires no tenen el mateix valor.

Stembre

Primer de setembre, la primera reacció era ensenyar la Platja D'Ocata sense gent , però hem queda un regust amarg, tampoc som sers solitaris encara que les escenes estiuenques de la platja plena, sorollosa, calorosa, olorosa i un afegit de "*.sa" fins on vulgueu no es precisament el que més m'agrada de la platja. (Si ja se el poble, la economia, les guinguetes, els ple de, i el tot plegat). Be m'agrada més la platja en altres moments. De totes formes, el setembre amb la llum del Maresme, els ceps a punt de donar el raïm, de fet el que més m'agrada es el vi que ve darrera i el nostre mar, crec que es una de les bones estampes, millor dit un dels bons moments per agafar una bona empenta per el que ens ve a sobre. Tots diuen que serà una tardor calenta, be dons sota aquestes premisses pot ser la portarem millor, esteu tots convidats.

La última frontera (III)

Aquesta calorosa nit, no per tòpic menys calorosa, i en companyia de la tele, trobo una pel•lícula, Star Trek, la última frontera. Podeu imaginar el meu interès. Be no mentiré, es una sèrie que sempre m'agrada't, com en una societat tant avançada, sense problemes de salut, d'energia, de menjar, be sense problemes i segueixen sense aclarir-se en el model de relacions, és que per molt que passi el temps les relacions entre les persones segueixen amb més preguntes que respostes. Be os deixo amb els dos guardians de la "última frontera" el actual i el del futur, també os deixo amb el dilema de triar quin voleu, o de triar la frontera (o no !! carai).

Etiopia, el nord

Al nord d'Etiòpia, la cultura està basada en les herències monoteistes, tant els musulmans com aquesta espècie de barreja que és l'Església Ortodoxa Etíop, suposo que la musulmana tampoc es del tot ortodoxa però no se valorar-ho. Ambdues religions conviuen de forma molt pacífica i amb un respecte interessant entre els uns i els altres. Aquesta realitat també te les seves preguntes. Cada església te el seu capellà, cada capellà te les seus llibres i una explicació pròpia de la Bíblia, les esglésies estan altament dibuixades, algun cop tens la sensació de que et trobes davant d'un còmic, tot sigui per explicar quelcom a la majoria de gent que no sap llegir. Però aquesta visió de la religió com a còmic te la seva gracia i evidentment les seves desviacions sobre les lectures oficials. A tall d'exemple un capellà que està d'allò mes divertit i un gravat amb escopetes, no se ni la marca ni la procedència, però que no son de la època dels primers cristians també es veritat.

La última frontera (II)

Seguim a la última frontera, tres esquenes plenes de sang, fuetejades per una tradició ancestral, sembla i ho dic ambla boca petita, sols sembla que en aquesta festa iniciàtica d'un noi que ha de saltar uns bous, aquesta part es més decent que les nostres curses de braus, en aquesta festa sembla que les dones demanen als homes de la tribu ser fuetejades per tal de demostrar el seu amor. Com podeu imaginar com a visitant occidental la sensació es horrible. He de posar totes les alertes a la traducció i a la comprensió de les paraules, no crec que en aquelles contrades les paraules iniciàtic i amor tinguin el mateix sentit que per nosaltres. Tampoc em queda clar la funció de la presencia del turisme en aquestos actes, no se si és un espectacle per a nosaltres, es paga per poder assistir-hi, i per tant som còmplices de l'atrocitat o be que la pròpia presencia de turistes fa que la festa sigui d'un perfil més baix, alguns locals comenten que si ho fan entre ells encara es més fort.
De qualsevol forma es bo saber el que passa i he de denunciar que algunes guies turístiques informen mol malament de la festa, la guia de la Editorial Laertes "ETIOPIA" escrita per Denbreu Mekonnen, d'origen Etíop, sols parla del salt per sobre dels braus. Altres guies com la de Lonely Planet explica amb molta claredat la veritat del que passa i deixa al viatger la decisió i la reflexió sobre el espectacle.

La última frontera

Com sempre que torno de vacances tinc sensacions contraposades, sempre més preguntes que respostes, aquest cop Etiòpia, ha deixat un forat gran. El sud d'aquet país es de veritat una última frontera, un pot accedir a societats molt petites amb formes de vida ancestrals, tot i que els que podem veure ja tenen una mica de contaminació de la nostra forma de ser, queda la sensació que uns metres més enllà hi ha un mon totalment desconegut i les preguntes venen al cap, tenen el mateixos drets que la resta de humans, segons la ONU?, i els nens? tenen el dret de no treballar i anar a l'escola?, si be aquestes son les dues primeres preguntes podeu imaginar tot el que ve al darrera, m'agradaria tenir alguna resposta i així dormir un xic més. Deixo aquest bon soldat amb el seu Kalashnikov, ell si que és el guardià de la última frontera.

Estatut

Una bona amiga i companya, la Maribel, em fa arribar aquesta fotografia, i em pregunta si son els meus fractals. Jo hi poso més preguntes: es un "dejà vu"?, es la vella afirmació dels cicles històrics?, l'home es l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra?. No sé ben be quina és la pregunta, però ja es hora que li donem una resposta.

Fados i Fotografia

Des de la platja d'Ocata intento un maridatge amb l'altra banda de la península, es el resultat de una nit fantàstica, entre poesia i cançó, jo intento posar-hi un granet de sorra buscant en unes imatges transmetre les sensacions i la emotivitat que un grup de cantants de Fados, en un petit recó del barri de Alfama a Lisboa, ens va regalar. En un poema de Fernando Pessoa, que no es un Fado, he intentat buscar el lligam entre tots.
Per cert qui vulgui venir el dijous te una copa de cava assegurada.

Futbol

Difícil no parlar de futbol, no en tinc massa idea i no en tinc massa passió. Si que tinc un interès especial per el fenomen.
Com tot un país, per el que puc llegir i escoltar, està amb una mateixa il•lusió?
Serà que no hem perdut la capacitat de il•lusionar-nos per quelcom?
Com podem canalitzar aquesta energia per tal de fer un mon, o el país, millor?
Com deia un amic independentista, si fos un partit de España contra la Guardia Civil, visca la Guardia Civil, però el que hem te el cor robat es el VISCA, la il•lusió.
El que trobi un catalitzador con "la roja" per tal de fer avançar el país (gran, petit, Catalunya, España, Europa tan se val...), que truqui jo m'apunto immediatament.

Fractals

Benoît Mandelbrot a 1975 desenvolupà el concepte de Fractal, figura plana o espaial composada per infinits elements, la principal propietat es que el seu aspecte i distribució no varia en funció de la escala en la que sigui observat. El concepte obre la porta a una nova geometria. Avui coneixem que hi ha fractals naturals com les volves de neu, el trencament de les ones a la platja (Ocata per exemple), els núvols i d'altres. Aquesta fascinant teoria em porta sempre a pensar que les relacions i el comportament humà també te moltes de les propietats dels fractals, segurament les ciències socials no poden ser mirades com a ciències exactes, però ningú dubta que les lleis matemàtiques si que ens poden donar un horitzó per tal de fer pensar en el comportament humà. Crec que el sistema organitzatiu piramidal es sempre el mateix tant en famílies, empreses, organitzacions polítiques i que mirat a qualsevol escala es el mateix. També el moviment de les persones, tots el vagons del metro, els desplaçaments per carretera i molts altres comportaments. Seria bo pensar que no tot es recte o tort, com en ensenya la geometria clàssica, per tal d'anar endavant amb nous models organitzatius com la geometria fractal?

Incertesa

Tot o veig una mica embolicat, atur, economia, vaga, sindicats, govern, oposicions, un te la sensació de que no hi ha massa voluntat per desllorigar les coses, que els interessos individuals pesen més que els col•lectius i al final tot son els mateixos parells per anar a pescar, i tots necessitem el peix.

Llageixo els diaris i miro el cel. De l'altra banda de la Platja d'Ocata, arriven núvols carregats d'odi, massa prop per no pensar-hi i per no prendre partit.

Barreres

Que difícil és algun cop arribar fins a la platja, entre les barreres que en hi posen els altres i les que ens posem nosaltres.

Tot es començar

Tot te un primer dia, des de la platja d'Ocata inicio aquest singladura. Pot ser el primer, el nom, res mes lluny del que tinc més a prop, porta enfora i mirant lluny, horitzó esperat i buscat. Platja tranqui-la, moltes hores solitària, crec que serà un bon mirador.