divendres, 17 de setembre de 2010

Mes fronteres i un premi



M'assabento per un bon amic, en Pep, la Nadia, i l'Agnès, han guanyat el premi Prudenci Bertrana 2010. No puc negar les dues llàgrimes aparegudes als meus ulls. La historia de la Nadia es de les dures, es de les autentiques histories, lo del topic, la realitat sempre supera la ficció, i de bon tros en aquest cas. No explicaré la historia de la Nadia, ningú millor que ella per fer-ho i serà un plaer llegir-la amb la aportació literària de l'Agnès.
El que no puc estar es sense els meus pensaments, sempre pensant per que les fronteres separen, la historia de la Nadia es la historia d'un grapat de persones que varen entendre que en les fronteres hi ha la veritable feina a fer, que la por a creuar fronteres es la paràlisi del pensament, es la mort del ser humà. Grapat de persones que de forma totalment anònima han cuidat de la Nadia, grapat de persones que varen entendre que la Nadia es la Nadia i la seva història va amb ella. Grapat de persones que des de el silenci han fet que la Nadia sigui feliç, pugui tornar a casa, pugui explicar la seva història, pugui millorar les ferides de guerra, no sols les de la cara, totes les ferides de guerra. El meu pensament avui es per tots aquells, capitanejats per en Pep i la Maria que han estimat a la Nadia com un de nosaltres.
Que això es lo fàcil no s'ho creu ningú, la Nadia es diferent, culturalment, religiosament, personalment i ningú, dels del grapat, no la vol canviar. La història es melosa per a lluïment de molts erudits, però avui coneixem la historia per la Nadia. Historia callada fins avui, no amagada, callada fins que la Nadia ha decidit explicar-la. Aquest respecte per els diferents es el que avui em fa escriure, aquesta aposta per la frontera es la que m'emociona, aquest mirar a l'altre sense entendre res moltes vegades i saber que sols es el altre es la gran llisó.
Felicitats Nadia, per cert desprès del premi les autoritats podrien facilitar els temes de residencia d'una vegada per totes, no?, has deixat una forta petjada en mi.