Canviar el model o gestionar el model que tenim

El moviment 15-M posa sobre la taula una nova discussió. Fins avui tots anàvem amunt i avall amb discutir com podríem gestionar millor un sistema, conceptes com la gestió progressista, conservadora, lliberal, jo mateix porto temps donant-li voltes a diverses formes de gestionar la sanitat, la educació i un llarg etcètera de coses. Avui tinc una nova sensació de que comencem a parlar de coses noves, possiblement el model de relacions de la nostra societat demana quelcom més que la bona gestió, demana un canvi de model.

Alguns temes com la gestió democràtica i parlamentaria, la salut, la educació, la economia, el mon empresarial, la sostenibilitat, la globalització ja tenen preguntes i criteris nou que van molt més lluny que la pròpia gestió, necessitem realment un canvi de model. Un dels perills més seriosos es que el moviment es constitueixi com a partit polític, seria el mateix de sempre, si un moviment fa preguntes difícils el primer es incorporar-lo a lo de sempre, fer-ne un partit polític es tornar la discussió a la gestió i no anar a un canvi de model, les preses per fer-ho tot es una mica el mateix, un canvi de model no pot estar marcat per una campanya electoral, necessitem obrir una discussió diferent.

Panorama desprès de unes eleccions

Ja està, ja tenim nous alcaldes, i no val aquest joc de polítics guanyadors o perdedors, en qualsevol cas els que guanyem o perdem som el votants, som les persones que busquem projectes de futur en un entorn local volgut. Als projectes guanyadors els hi toquen quatre anys de govern difícils i des de aquí sols els desitjo molta sort i sobretot professionalitat. Els que han perdut el demano una reflexió real.

No val la excusa de la situació general, que les mesures per la crisis han passat factura. No val que la marca central està tocada i no fa les coses be, no val dir que esperaven resultats pitjors. Com deia més amunt els partits no perden, els que hi perdem som els ciutadans que creiem en el projecte i les excuses donades sols fan entendre que la cadira es més important que el projecte. No soc ningú per dir el que han de fer el partits, però si que vull expressar la fractura entre partits, polítics i ciutadania i més en un entorn local.

Si que vull dir que cal crear nous espais de treball i participació dels ciutadans, si vull dir que es hora de tornar a la política activa, de les propostes concretes, del seguiment dels nostres polítics, de aportar el nostre esforç, de que els poetes tornin al carrer, de parlar i escoltar, de reclamar una nova gestió de la política i de la economia en benefici de tots i no sols dels quatres de sempre. Es moment de deixar les veritats de tota la vida per torbar un nou discurs. Es hora de deixar el segle XIX per emprendre el segle XXI. Ja portem deu anys de retràs.

Les Municipals II

Sostenibilitat amb les persones no per les persones.

Ja fa molts anys que tots parlem de sostenibilitat, tan hem parlat que ja no sabem que vol dir. Concepte aplicat per totes les tendències polítiques i de pensament. Des de polítiques dites de esquerra i verdes que algun cop sembla que sostenibilitat vol dir tornar a les cavernes, fins a politiques neoliberals que defensen la sostenibilitat en que sols la energia nuclear, la més neta per alguns, pot fer que tinguem la llum oberta tota la nit per tal de que les elèctriques s'enriqueixin sense parar.

Hem de tornar a definir la sostenibilitat com a projecte de vida, i entre els ciutadans, hem de triar el que volem del que tenim, el que no necessitem del que ens imposen i el que volem que no hi es. Quin lloc millor que encetar aquesta discussió que en la política local, qui més proper al ciutadà i amb poder real de transmissió que en la política local.

Hi ha una definició, per un grup de treball de la ONU, del que és una ciutat sostenible, per començar crec que val la pena tenir-ho en compte. Una ciutat més sostenible en termes ambientals ha de ser capaç de reduir el consum d'energia i de matèries primeres de les activitats típicament urbanes (transport i edificació), integrar el respecte al entorn natural i la presencia de biodiversitat dins de la pròpia ciutat, minimitzar la demanda de transport, reduir les politiques expansives de demanada de sòl, assegurar que s'eliminin al màxim els efectes perjudicials per la salut del funcionament urbà i, en darrer lloc, organitzar de forma adequada els fluxos de materials amb el seu entorn. En definitiva una ciutat en la que el seu disseny i funcionament estigui pensat per a les persones que hi habiten.

Es tracta de un debat urgent; primer per que les grues han parat i els cants de sirena del canvi en el model productiu parlen de sostenibilitat i la temptació pot ser aspirar a crear una nova activitat en el sector de la construcció promovent noves construccions. En segon lloc, perquè es urgent la aposta decidida per la rehabilitació del parc de vivenda privada, àrees industrials i equipaments i edificis públics. Cal aprofitar alguns experiments sobre construccions ecològiques, però fer-ho sobre el ja tenim no tot denou. En un país on tenim milers de vivendes buides i desenvolupaments urbans incomplerts no te sentit la construcció de més vivendes que les estrictament necessàries i menys seguir ocupant sòl . En canvi una aposta radical per la regeneració integral del teixit urbà representa una fantàstica oportunitat per fer realitat les promeses de sostenibilitat: recuperar el parc de vivenda més obsolet, millorar les condicions d'habitabilitat dels barris mes oblidats de les nostres ciutats, recuperar i reutilitzar els espais públics per dotar-los de sentit en la vida comunitària, rehabilitar edificis públics i privats per millorar la seva eficiència energètica i que siguin actius en la producció d'energia renovable, redimensionar el sòl ja construït per evitar la ocupació de més sòl, convertir en una prioritat que les ciutats iniciïn el posicionament en fer una transició cap a la era post petroli i per últim, activar els usos comercials dels centres històrics i els barris son algunes de les actuacions que millor poden ajudar a fer unes ciutats més sostenibles.

Segur que aquest plantejament es també econòmicament interessant per totes aquelles persones dedicades al mon de la construcció.

Les municipals I

Economia del decreixement front a la utopia del creixement constant. Com aplicar la creativitat a un nou model.

Fa ja uns dies un bon amic, en Miquel Vidal, em va donar forma final a una seguit de reflexions que em portaven de cap. Va definir-ho en un concepte, la economia del decreixement, que en cap cas vol dir que sigui un model per perdre, es un model diferent d'evolució econòmica. Aprofito aquesta idea per iniciar algunes reflexions sobre les properes eleccions locals.

La mateixa diferencia hi ha entre la política global i la política local, com la macroeconomia i la microeconomia, entesa aquesta com a la economia que afecta el dia a dia de les persones. Aquesta aposta em porta a una profunda reflexió sobre la política local, la política que ens farà la vida millor. També vull pensar que l'únic que pot portar-nos cap a una millor situació global parteix de les persones i per tant de lo local. Possiblement em deixat massa màniga a lo general que ha perdut completament el seu focus, que som nosaltres, no ells per si mateixos.

• La idea de creixement constant ja podem veure que es un mite. Es una idea de negoci, no d'economia, lligat a la economia financera amb necessitat de creixement constat, i poc revertirà en economia productiva i per tant res que dir amb el enriquiment col•lectiu.
• La mateixa idea de que el capital és global, idea basada en el manteniment del capital i mai pensada per a les persones, el capital anirà al lloc que sigui més interessant per ell, no necessariament coincident amb les necessitats de les persones.
• La crisi actual es basa en un desencaix entre economia financera i especulativa front a economia productiva. Aquest binomi fa que el ciutadà es senti desprotegit en un intent de salvar les grans corporacions bancàries, sense entendre res de les necessitats reals de les persones. Caldria recordar que la fallida econòmica te un origen financer i que les grans corporacions amb el seu afany de lucre ens han portat on som. Com a ciutadans no volem suportar més les grans fallides financeres, ni la majoria varem gaudir dels seus guanys, ni les hem de pagar ara.
• Es aquí on la política local pot jugar els seu gran paper. Pot crear xarxes de cooperació local, econòmicament productives, basades en les relacions de confiança creades partint de la política local, i saber portar-les a un nivell general.
• El pensar en el decreixement vol dir pensar en tot el que hem deixat per el camí, que no vàrem saber valorar per apuntar a la diana equivocada. Crec que hem de buscar i crear tot allò necessari per aprendre a viure i viure de una forma més sostenible.
• Cal pensar de forma creativa en nous models de finançament basats en el interès de les persones implicades en cada un dels projectes.

La Revolta al Mediterrani II

Mirant el que passa a l'altra banda de la platja, una poesia ve a la meva memòria, Salvador Espriu a la Pell de Brau deia:

"A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol"

Sense cap comentari més.

Revolta al Mediterrani

Des de la platja imagino el que passa a l'altra banda del mar, massa coses estan canviant, massa coses per entendre. Quantes preguntes i que poques respostes, fins avui cap, i quina por ens fa fer-nos preguntes i no tenir respostes. Es una revolta islamista?, Seguim cap a les teocràcies del mon islàmic?, per que els estats laics o casi laics han estat corruptes i tirans? Quins anys més desaprofitats per aprofundir en les millores?. Pot ser ara ja es tard, el que si sé es que ara es el moment, tornarà a manar un Deu? quina por, aniran cap uns estats més laics? Deu o vulgui (vaja contradicció) en castellà podríem dir "ojalá" igual de contradictori però mes adient.

El dret a decidir

No puc més que tenir la sensació de que sempre hem vist l'altra riba del Mediterrani de forma sectària, per fer negocis, per turisme i sempre amb la por al cos del anomenat integrisme islàmic, en definitiva amb por, poc rigor i poc respecte. Avui estan iniciant una nova pàgina de la història, crec que res serà igual i penso que també que la nostra posició pot ajudar a unes poblacions a ser lliures per decidir el seu destí. Aposto per el dret a decidir dels pobles, de tots els pobles.

Altres afectats per la llei Sinde

En Saleem, pakistanès, com ell es fa anomenar, no sap ni que existeix la llei Sinde, ni sap que això de Sinde es el nom de una persona i que de fet es una ministra. En Saleem està molt preocupat per el tema de les descàrregues per Internet. De fet el seu negoci es vendre DVD's pirates per els carrers i locals i sols sap que fa un temps la competència eren el xinesos, però tot va canviar amb les facilitats d'Internet i la seva facturació va baixar a nivells mínims. Primer va pensar que això de la crisi també l'afectava, però avui és conscient que fins i tot el mercat no legal te les seves regles i la seva competència. Aquest senzill exemple porta cap una nova dimensió de això de les descarregues per Internet, sembla que el mercat de la copia està establert de fa temps i que aquesta te dues vies de distribució, una per Internet i l'altre per el Saleem i els seus. La primera no dona negoci a ningú, un cop penjada a la xarxa lliure de peatges. La distribució amb suport pirata com a mínim te un sentit econòmic, dona de menjar als fabricants de suports digitals, el governants amb la taxa imposada als suports digitals, els que fan les copies i al canal de distribució, el Saleem.
Es evident que la societat no pot tolerar aquesta mena de coses que no donen diners a ningú, que no hi ha diners ni per que fa la copia ni per qui la deixa fer, això del altruisme total no funciona, per tant hem de tornar cap un sistema de distribució que com a mínim pagui les despeses. (això diuen el gurus de la economia)
De totes formes el Saleem també te altres funcions socials, sempre porta les pel•lícules mes venudes, per ell es clar, les primeres, és com una mena de crític popular i d'altres que mai ningú ha vist o aniria ha veure saps que existeixen. Per tant en Saleem esdevé un canal de distribució i màrqueting important. Que cap distribuïdor pensi en un model de negoci basat en un baix preu directament a Internet, per accedir a un mercat que no va mai al cinema, doncs en aquest cas en Saleem es quedaria de nou sense feina per una competència, segons ell poc lleial.