divendres, 17 de setembre de 2010

Mes fronteres i un premi



M'assabento per un bon amic, en Pep, la Nadia, i l'Agnès, han guanyat el premi Prudenci Bertrana 2010. No puc negar les dues llàgrimes aparegudes als meus ulls. La historia de la Nadia es de les dures, es de les autentiques histories, lo del topic, la realitat sempre supera la ficció, i de bon tros en aquest cas. No explicaré la historia de la Nadia, ningú millor que ella per fer-ho i serà un plaer llegir-la amb la aportació literària de l'Agnès.
El que no puc estar es sense els meus pensaments, sempre pensant per que les fronteres separen, la historia de la Nadia es la historia d'un grapat de persones que varen entendre que en les fronteres hi ha la veritable feina a fer, que la por a creuar fronteres es la paràlisi del pensament, es la mort del ser humà. Grapat de persones que de forma totalment anònima han cuidat de la Nadia, grapat de persones que varen entendre que la Nadia es la Nadia i la seva història va amb ella. Grapat de persones que des de el silenci han fet que la Nadia sigui feliç, pugui tornar a casa, pugui explicar la seva història, pugui millorar les ferides de guerra, no sols les de la cara, totes les ferides de guerra. El meu pensament avui es per tots aquells, capitanejats per en Pep i la Maria que han estimat a la Nadia com un de nosaltres.
Que això es lo fàcil no s'ho creu ningú, la Nadia es diferent, culturalment, religiosament, personalment i ningú, dels del grapat, no la vol canviar. La història es melosa per a lluïment de molts erudits, però avui coneixem la historia per la Nadia. Historia callada fins avui, no amagada, callada fins que la Nadia ha decidit explicar-la. Aquest respecte per els diferents es el que avui em fa escriure, aquesta aposta per la frontera es la que m'emociona, aquest mirar a l'altre sense entendre res moltes vegades i saber que sols es el altre es la gran llisó.
Felicitats Nadia, per cert desprès del premi les autoritats podrien facilitar els temes de residencia d'una vegada per totes, no?, has deixat una forta petjada en mi.

dimarts, 14 de setembre de 2010

El joc de les cadires



El joc de les cadires o com totes les revolucions acaben engolides per l'establishment.
En un llarg post (http://fluxchange.typepad.com/ramonsanguesa/2010/09/cambio-de-rumbo-la-vida-despu%C3%A9s-de-citilab.html )ens diu adéu un v/bell amic, acaba un projecte, una forma de pensar, una forma de treballar, una forma de ser, una forma diferent de mirar el mon, de mirar a les persones. Ramon en primer lloc espero que la teva singladura cap a NY sigui profitosa, i tonto de mi desitjo, encara, que tingui un retorn cap a aquí. En la teu comiat et fas moltes preguntes, com sempre ens agraden més les preguntes que les respostes, dons jo tinc altres preguntes, per els que ens quedem sense aquest punt de reflexió, tu dins del Citilab. Com no sabem mantenir el talent entre nosaltres?, Com no sabem mirar més lluny de la nostra cadira?, Com pensem en lo nou si encara tenim culte per lo vell?, Com pensar en el segle XXI amb les idees del segle XIX?.
M'entra una suor freda al veure que portem anys amb les mateixes preguntes, al sentir que perdem una molt bona oportunitat de aprofundir en els nous models organitzatius, que en la teva dedicació al Citilab vares posar les bases per pensar com apropar-nos a la nova cultura organitzativa. Quina paraula "pensar"!!!.

Torno a la idea original, si el Citilab era una petita revolució, res era sabut i tot podia ser. Objectiu buscar noves formes per tot tipus d'organitzacions (polítiques, universitàries, empresarials, sindicals...), al final tot queda engolit per les formes clàssiques "remove not shake" (James Bond). En fi crec que la realitat, com sempre, supera la ficció, que en el nostre entorn encara no te una visió del que vol ser de gran, tampoc te cap interès per tenir la visió, encara pesen més les cadires. Tinc la sensació de jugar al vell joc de les cadires, tàctica i estratègia, en acabar la cançó aquell qui no segui ràpid es quedarà fora. Ramon, com vols pensar en una societat sense cadires?, quin perill d'home!. (Ara no toca). En altres llocs sembla que les cadires no tenen el mateix valor.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Stembre



Primer de setembre, la primera reacció era ensenyar la Platja D'Ocata sense gent , però hem queda un regust amarg, tampoc som sers solitaris encara que les escenes estiuenques de la platja plena, sorollosa, calorosa, olorosa i un afegit de "*.sa" fins on vulgueu no es precisament el que més m'agrada de la platja. (Si ja se el poble, la economia, les guinguetes, els ple de, i el tot plegat). Be m'agrada més la platja en altres moments. De totes formes, el setembre amb la llum del Maresme, els ceps a punt de donar el raïm, de fet el que més m'agrada es el vi que ve darrera i el nostre mar, crec que es una de les bones estampes, millor dit un dels bons moments per agafar una bona empenta per el que ens ve a sobre. Tots diuen que serà una tardor calenta, be dons sota aquestes premisses pot ser la portarem millor, esteu tots convidats.