Tot plegat

Temps de política a tot el territori, Catalunya i Espanya o Cataluña y España, contra gustos..., i el resum de la premsa del dia es: el serrell del Puigdemont, les paraules tremoloses de la presidenta, el nadó de la Bescansa, les marines del expresi, els nous poetes del nou presi,  els colors dels vestits de Arrimades, el careto del ministre del interior (català o catalán), el serrell d’alguna diputada, les  formes del nou president, els discursets de Podemos al congrés, el Rajoy sense plasma,  i si llegiu els diaris en trobareu mil.

Mentre a Twiter tenim els anomenats “trendig-topics”: #Ignacio Salas (?), #HMYVC (?), #Trono Chicas (?), #cambiame149 (?), #tronochicas (?), #clipmiracomovuelo (?), ni la més mínima idea de que va tot això.

Un te la sensació de estar en un món diferent, les imatges son simples i els trendig tòpics ni la més mínima idea, jo soc d’un grup tontaina en el que la discussió de les idees i el seu fonament son la base del futur. Avui començo a tenir clar que hi ha coses que no interessen el més mínim i el llenguatge del polítics i el social cada dia estan més propers, cap dels dos te el més mínim interès per mi.

Ja som al segle XXI?

Dues eleccions en un parell de mesos, a Catalunya i Espanya. Alguna cosa a destacar?, tenen punts en comú?.

Penso que si, tinc la sensació que la generació que va fer la transició poc a poc va quedant fora de joc, no sols és un problema de dretes o esquerres, de un nacionalisme o l’altre. Estem front una nova forma de entendre la política, possiblement front una nova forma d’entendre la societat. Si, ja se que les eleccions serveixen per contar escons i que la dinàmica dels parlaments es marxa tu que vinc jo. Però podem anar una mica més lluny sense marxar de les sumes. Quant suma la suspensió de la llei Wert, quant suma la suspensió de llei sobre la seguretat ciutadana, quant suma la nova llei electoral, quant suma la discussió sobre l’ordenament territorial i encara podríem posar alguna suma més, com el tema de la república, la corrupció, la educació i la sanitat, be massa sumes, no sempre simètriques però tot sobre la taula.

Com sempre una proposta idiota, és un bon parlament per fer un procés constitucional, hi son tots o gairebé tots, mentre ens arrosseguem cap a una sortideta de la crisi econòmica, mana Europa, podríem fer un procés constituent de nou?, i en acabar tornem a votar. O tornem a votar en tres mesos i seguim igual?

Be, com sempre tonteries meves, apa bon Nadal a tots.

Viure com els déus

Amb nom de qui i de que? El paper de la religió i del pensament religiós ja fa molts anys que es una de les grans excuses per imposar el “meu déu”, estàs amb mi o contra mi, a tots els bàndols és el mateix. No crec que els propis déus tinguin interès en tot aquest embolic, ja viuen prou be. El gran tema es la comunicació dels déus amb el humans, aquí si que tenim un problema, que volen aquesta gent? Els interlocutors entre els déus i els humans volen viure com els déus, al Olimp, no com el humans. 

El vermell

Avui la gasolina és de color vermell, vermell de la sang de tots el morts en aquesta bogeria de batalla campal entre els interessos dels uns i dels altres. Cada dia moren centenars de persones innocents, be que sols volen fer la seva vida. Uns a Paris, però la majoria, gairebé tots, a Síria i voltants. Aquesta majoria son àrabs i musulmans, encara hi ha gent per aquesta vella i carrinclona Europa que pensa que es una guerra de religions o que ens volen envair, que inútils.

Tinc dubtes sobre el interès general d’aturar aquesta bogeria, els sistemes econòmics no van pas malament, tots atemorits i sense protestar,  el petroli al preu que interessa i vinga a vendre armes i pólvora. Aquí si et passes en una factura hisenda t’enxampa, sembla que els milions de dòlars que van amunt i avall en aquesta guerra no son de ningú.

Proposit per el 2016

@Toni

Passada la ressaca del cap de setmana, una mirada entre critica i enamorada. Els companys de l’Associació Fotogràfica del Masnou ens hem emborratxat de genis, de grans figures, de gent referent per a tots i d’imatges icòniques, que quedaran a la nostra retina i al nostre conscient durant molt de temps, no sols les imatges també les persones.

Poso la fotografia del Toni, un gran selfy on l’Orson i la Barbara miren la càmera, problema dels sefies, podríem mirar-se ells i sempre seria més autèntic.

Ara un cop passat ens queda la realitat, la feina per fer, el repte. Ara toca encarar un any més per mirar al novembre del 2016, que farem a la FEN?. No ens podem dormir ni un sol dia, ni llepar ferides ni adormir-nos en el èxit. Els reptes per el any que ve son clars, ser millors i desfruitar tant o més que enguany. A posar-nos les piles, necessitem tres exposicions individuals i tres col·lectives.

Jornades Fotogràfiques El Masnou

Sentir-nos acompanyats i poder acompanyar una estona a dos premis nacionals de fotografia (Colita i Barbara pels amics), un premi nacional de periodisme (Rosa Maria) i un bon amic i mentor que és també director de la Filmoteca de Catalunya (Esteve), poder xerrar amb ells, que ens aportin el que son i reconeguin el fem, es un luxe, i tot portat de la ma d’un altre premi nacional de fotografia Hèctor.  Be se que tots tenen un cognom, per nosaltres ja son de la família i veure com el grup creix, treballa, gaudeix, o dona tot per tot i ens sentim acompanyats per els millors no te preu, si que te peatge el esforç per el proper any a d’estar a l’alçada dels nostres acompanyants, tot un repte per quatre arreplegats de la costa del Maresme.

Sols un apunt, la Associació de Fotografia del Masnou és exactament el que TOTS volem que sigui, un gran reconeixement personal per l’esforç i la feina feta a tots (i a totes, per allò de la mirada...).