5-0

Ara tots volen dir la seva, eren molts però no tots, un milió, (més o menys), ja ho deia jo, tots volen el mateix, tots som iguals, banderes amunt i banderes avall, comunicats, jo no puc però si que hi soc, fa uns anys no toca, però ara si, es el primer dia d’una nova Catalunya, federalisme o independència, pacte fiscal i no vull fer eco de tonteries en mitjans de comunicació de Madrid, etc... En definitiva, no se si es un 5-0, el que si se es que vàrem guanyar per galejada.

El que si es veritat que molts i molts érem al carrer, el que si es veritat es que el catalans ja en tenim prou de ser maltractats, el que si es veritat es que estem farts de polítics i polítiques que no pensin en la gent, tan d’aquí com d’allà. El que si es veritat es la fractura entre el carrer i els polítics, de tots els partits.

Unes preguntes sobre el 5-0. Era un partit amistós? O realment era un partit de lliga i ja tenim tres punts?. Nosaltres vàrem sortir al camp a jugar el partit i hem guanyat! Algú te capacitat per gestionar aquest resultat?. 

Macartisme de nou?

Tot el discurs dels polítics actuals te el regust del maccarthisme de la postguerra, tot el que no estava a favor d’ells era comunista. Ara tots som dolents, tots hem de passar per caixa, tots hem gastat més del que teníem i sembla que ningú ha fet negoci, i el que es queixa es anti-sistema, dolent, poc democràtic o el que sigui. El rerefons es exactament el mateix, en aquell moment eren negocis i

extorsions en bens i serveis i ara son negocis financers i del deute. Com sempre al servei d’uns pocs.

Fa un temps tenia la sensació de que no teníem polítics, que els tecnòcrates i obscurantistes que estaven en els diferents governs eren realment uns inútils de la política i que no sabien res de res, els últims de la classe vinguts a més. Ja fa dies que vaig modificant la idea, el problema si que son veritable polítics i el problema es que saben el que volen i el que volen no te res a veure amb el que nosaltres volem. Polítics que volen acabar amb la democràcia, la que teníem que no era res del altre mon, però es la que tenim. Polítics al servei de les grans multinacionals de la economia financera, polítics que de fet son gestors al servei de capitals, com en els anys cinquanta del segle passat.  

Banc Dolent o Banc dels Dolents

Tots afectats per la crisi, avui no es un bon dia, puja el IVA, baixen els sous, baixa la prestació per atur, revisaran la funció pública, o sigui menys serveis i més parats, revisarà el pacte de Toledo, vol dir que també ficarà la ma als jubilats, treu la deducció per vivenda i això sumat a tot el que ja teníem i al que el nostre govern autonòmic ja a rebaixat. Be tot sumat i pensant en una economia familiar vol dir que tenim per sobre una reducció del nostre poder adquisitiu al voltant del 25%.

Algú dirà que soc un exagerat, però cal sumar, treure una paga al any de catorze vol dir una disminució del sou del 7%, pujar el IVA tres punts vol dir el 3%. Treure la deducció per hipoteques vol dir al voltant del 2% anual, si contem que un e cada quatre es al atur i segueix menjant a casa i que van pujant el impostos sobre la energia, el euro per recepta, un percentatge sobre cada recepta en funció de la renda, i algunes coses més, crec que dir que hem perdut un 25% del nostre poder adquisitiu no deu ser gaire lluny de la realitat.

Això si per salvar a un grapat de ganàpies, de Banquers i de polítics, suposo que no tots. Per tal de fer un “Banc Dolent” ja te nassos, espero que també podem veure un Banc de Dolents, de tots els colors i de totes les mides, un Banc que com a mínim, tots el que si paguem, sabem qui te els diners, a quina butxaca son i que els tornin, que no els tenen dons a la garjola, que estan en altres països a buscar-los.

Medicaments

El anunci de modificar el vademècum per tal de treure medicaments que, segons la ministra, poden ser substituïts per productes naturals te una carga de profunditat que no m’agradaria passes desapercebuda.

El primer pas de treure medicaments del vademècum no es retirar-los del mercat, es deixar-los a preu lliure. Son medicaments dels que estem molt acostumats a fer-los servir, que si be habitualment son per tractar símptomes lleus, el que si fan es fer-nos la vida molt més còmoda, que serveixen per poder fer una vida normal en els pacients amb patologies més complexes i amb tractament múltiples. Son medicaments que ens ajuden el dia a dia. Tot això vol dir que seguirem consumin-los però que ara els pagarem totalment. Equiparar-los a productes naturals vol dir que possiblement no serà obligatòria la recepta. 

Altra tema per el temps que porten al mercat, mercat intervingut en el que els preus son marcats per el govern, son medicaments que tenen uns preus molt baixos i que son poc rendibles per la pròpia industria, o dit d’altre forma a partir de tenir un preu lliure seran de més rendibilitat.

No hem d’oblidar que aquest sistema es habitual en altres contrades com Anglaterra i els EEUU, encara que els models sanitaris son molt diferents. Però el sector farmacèutic es altament profitós. La manca de protesta de la patronal Farmaindustria crec que sols fa que reforçar aquesta tesi, o algú creu que si no aporta beneficis industrials ja estaríem davant de queixes molt serioses. 

Rescat

Que difícil es pensar en una xifra tan gran de diners, que pagarem entre tots, basada en interessos de bancs i governs i amb la ajuda de delinqüents administradors de unes quantes entitats. No m'agrada pagar els diners dels altres, no es just que sense saber-ho jo sigui el aval de uns delinqüents. Per que ningú no vol explicar qui ha malversat els diners, qui els ha robat, qui els te i el que crec encara mes greu que tots aquestos que ens deixen els diners, tampoc tenen cap interès per saber-ho.

Segurament les preguntes no son correctes, possiblement tos ho saben i també coneixen que molts ciutadans normals pagarem o ens robaran altre cop la cartera. Quin perill quant els administradors de una societat tenen necessitat de amagar informació als administrats. Es el principi del final de un model.

Canviar el model o gestionar el model que tenim

El moviment 15-M posa sobre la taula una nova discussió. Fins avui tots anàvem amunt i avall amb discutir com podríem gestionar millor un sistema, conceptes com la gestió progressista, conservadora, lliberal, jo mateix porto temps donant-li voltes a diverses formes de gestionar la sanitat, la educació i un llarg etcètera de coses. Avui tinc una nova sensació de que comencem a parlar de coses noves, possiblement el model de relacions de la nostra societat demana quelcom més que la bona gestió, demana un canvi de model.

Alguns temes com la gestió democràtica i parlamentaria, la salut, la educació, la economia, el mon empresarial, la sostenibilitat, la globalització ja tenen preguntes i criteris nou que van molt més lluny que la pròpia gestió, necessitem realment un canvi de model. Un dels perills més seriosos es que el moviment es constitueixi com a partit polític, seria el mateix de sempre, si un moviment fa preguntes difícils el primer es incorporar-lo a lo de sempre, fer-ne un partit polític es tornar la discussió a la gestió i no anar a un canvi de model, les preses per fer-ho tot es una mica el mateix, un canvi de model no pot estar marcat per una campanya electoral, necessitem obrir una discussió diferent.

Panorama desprès de unes eleccions

Ja està, ja tenim nous alcaldes, i no val aquest joc de polítics guanyadors o perdedors, en qualsevol cas els que guanyem o perdem som el votants, som les persones que busquem projectes de futur en un entorn local volgut. Als projectes guanyadors els hi toquen quatre anys de govern difícils i des de aquí sols els desitjo molta sort i sobretot professionalitat. Els que han perdut el demano una reflexió real.

No val la excusa de la situació general, que les mesures per la crisis han passat factura. No val que la marca central està tocada i no fa les coses be, no val dir que esperaven resultats pitjors. Com deia més amunt els partits no perden, els que hi perdem som els ciutadans que creiem en el projecte i les excuses donades sols fan entendre que la cadira es més important que el projecte. No soc ningú per dir el que han de fer el partits, però si que vull expressar la fractura entre partits, polítics i ciutadania i més en un entorn local.

Si que vull dir que cal crear nous espais de treball i participació dels ciutadans, si vull dir que es hora de tornar a la política activa, de les propostes concretes, del seguiment dels nostres polítics, de aportar el nostre esforç, de que els poetes tornin al carrer, de parlar i escoltar, de reclamar una nova gestió de la política i de la economia en benefici de tots i no sols dels quatres de sempre. Es moment de deixar les veritats de tota la vida per torbar un nou discurs. Es hora de deixar el segle XIX per emprendre el segle XXI. Ja portem deu anys de retràs.