Comerç II

A una de les últimes contrades de la Índia, una mica més enllà trobem ja Sri Lanka, i segueix el comerç, no se si és el primer chiringuito de la platja per donar la benvinguda als que venen o dir adéu als que marxen, tampoc ven res, te uns cargolets i poca cosa més. Però en cap cas entenem un tros de la Índia sense comprar o vendre res.

Macartisme de nou?

Tot el discurs dels polítics actuals te el regust del maccarthisme de la postguerra, tot el que no estava a favor d’ells era comunista. Ara tots som dolents, tots hem de passar per caixa, tots hem gastat més del que teníem i sembla que ningú ha fet negoci, i el que es queixa es anti-sistema, dolent, poc democràtic o el que sigui. El rerefons es exactament el mateix, en aquell moment eren negocis i

extorsions en bens i serveis i ara son negocis financers i del deute. Com sempre al servei d’uns pocs.

Fa un temps tenia la sensació de que no teníem polítics, que els tecnòcrates i obscurantistes que estaven en els diferents governs eren realment uns inútils de la política i que no sabien res de res, els últims de la classe vinguts a més. Ja fa dies que vaig modificant la idea, el problema si que son veritable polítics i el problema es que saben el que volen i el que volen no te res a veure amb el que nosaltres volem. Polítics que volen acabar amb la democràcia, la que teníem que no era res del altre mon, però es la que tenim. Polítics al servei de les grans multinacionals de la economia financera, polítics que de fet son gestors al servei de capitals, com en els anys cinquanta del segle passat.  

Banc Dolent o Banc dels Dolents

Tots afectats per la crisi, avui no es un bon dia, puja el IVA, baixen els sous, baixa la prestació per atur, revisaran la funció pública, o sigui menys serveis i més parats, revisarà el pacte de Toledo, vol dir que també ficarà la ma als jubilats, treu la deducció per vivenda i això sumat a tot el que ja teníem i al que el nostre govern autonòmic ja a rebaixat. Be tot sumat i pensant en una economia familiar vol dir que tenim per sobre una reducció del nostre poder adquisitiu al voltant del 25%.

Algú dirà que soc un exagerat, però cal sumar, treure una paga al any de catorze vol dir una disminució del sou del 7%, pujar el IVA tres punts vol dir el 3%. Treure la deducció per hipoteques vol dir al voltant del 2% anual, si contem que un e cada quatre es al atur i segueix menjant a casa i que van pujant el impostos sobre la energia, el euro per recepta, un percentatge sobre cada recepta en funció de la renda, i algunes coses més, crec que dir que hem perdut un 25% del nostre poder adquisitiu no deu ser gaire lluny de la realitat.

Això si per salvar a un grapat de ganàpies, de Banquers i de polítics, suposo que no tots. Per tal de fer un “Banc Dolent” ja te nassos, espero que també podem veure un Banc de Dolents, de tots els colors i de totes les mides, un Banc que com a mínim, tots el que si paguem, sabem qui te els diners, a quina butxaca son i que els tornin, que no els tenen dons a la garjola, que estan en altres països a buscar-los.

Medicaments

El anunci de modificar el vademècum per tal de treure medicaments que, segons la ministra, poden ser substituïts per productes naturals te una carga de profunditat que no m’agradaria passes desapercebuda.

El primer pas de treure medicaments del vademècum no es retirar-los del mercat, es deixar-los a preu lliure. Son medicaments dels que estem molt acostumats a fer-los servir, que si be habitualment son per tractar símptomes lleus, el que si fan es fer-nos la vida molt més còmoda, que serveixen per poder fer una vida normal en els pacients amb patologies més complexes i amb tractament múltiples. Son medicaments que ens ajuden el dia a dia. Tot això vol dir que seguirem consumin-los però que ara els pagarem totalment. Equiparar-los a productes naturals vol dir que possiblement no serà obligatòria la recepta. 

Altra tema per el temps que porten al mercat, mercat intervingut en el que els preus son marcats per el govern, son medicaments que tenen uns preus molt baixos i que son poc rendibles per la pròpia industria, o dit d’altre forma a partir de tenir un preu lliure seran de més rendibilitat.

No hem d’oblidar que aquest sistema es habitual en altres contrades com Anglaterra i els EEUU, encara que els models sanitaris son molt diferents. Però el sector farmacèutic es altament profitós. La manca de protesta de la patronal Farmaindustria crec que sols fa que reforçar aquesta tesi, o algú creu que si no aporta beneficis industrials ja estaríem davant de queixes molt serioses. 

Les Municipals II

Sostenibilitat amb les persones no per les persones.

Ja fa molts anys que tots parlem de sostenibilitat, tan hem parlat que ja no sabem que vol dir. Concepte aplicat per totes les tendències polítiques i de pensament. Des de polítiques dites de esquerra i verdes que algun cop sembla que sostenibilitat vol dir tornar a les cavernes, fins a politiques neoliberals que defensen la sostenibilitat en que sols la energia nuclear, la més neta per alguns, pot fer que tinguem la llum oberta tota la nit per tal de que les elèctriques s'enriqueixin sense parar.

Hem de tornar a definir la sostenibilitat com a projecte de vida, i entre els ciutadans, hem de triar el que volem del que tenim, el que no necessitem del que ens imposen i el que volem que no hi es. Quin lloc millor que encetar aquesta discussió que en la política local, qui més proper al ciutadà i amb poder real de transmissió que en la política local.

Hi ha una definició, per un grup de treball de la ONU, del que és una ciutat sostenible, per començar crec que val la pena tenir-ho en compte. Una ciutat més sostenible en termes ambientals ha de ser capaç de reduir el consum d'energia i de matèries primeres de les activitats típicament urbanes (transport i edificació), integrar el respecte al entorn natural i la presencia de biodiversitat dins de la pròpia ciutat, minimitzar la demanda de transport, reduir les politiques expansives de demanada de sòl, assegurar que s'eliminin al màxim els efectes perjudicials per la salut del funcionament urbà i, en darrer lloc, organitzar de forma adequada els fluxos de materials amb el seu entorn. En definitiva una ciutat en la que el seu disseny i funcionament estigui pensat per a les persones que hi habiten.

Es tracta de un debat urgent; primer per que les grues han parat i els cants de sirena del canvi en el model productiu parlen de sostenibilitat i la temptació pot ser aspirar a crear una nova activitat en el sector de la construcció promovent noves construccions. En segon lloc, perquè es urgent la aposta decidida per la rehabilitació del parc de vivenda privada, àrees industrials i equipaments i edificis públics. Cal aprofitar alguns experiments sobre construccions ecològiques, però fer-ho sobre el ja tenim no tot denou. En un país on tenim milers de vivendes buides i desenvolupaments urbans incomplerts no te sentit la construcció de més vivendes que les estrictament necessàries i menys seguir ocupant sòl . En canvi una aposta radical per la regeneració integral del teixit urbà representa una fantàstica oportunitat per fer realitat les promeses de sostenibilitat: recuperar el parc de vivenda més obsolet, millorar les condicions d'habitabilitat dels barris mes oblidats de les nostres ciutats, recuperar i reutilitzar els espais públics per dotar-los de sentit en la vida comunitària, rehabilitar edificis públics i privats per millorar la seva eficiència energètica i que siguin actius en la producció d'energia renovable, redimensionar el sòl ja construït per evitar la ocupació de més sòl, convertir en una prioritat que les ciutats iniciïn el posicionament en fer una transició cap a la era post petroli i per últim, activar els usos comercials dels centres històrics i els barris son algunes de les actuacions que millor poden ajudar a fer unes ciutats més sostenibles.

Segur que aquest plantejament es també econòmicament interessant per totes aquelles persones dedicades al mon de la construcció.

Les municipals I

Economia del decreixement front a la utopia del creixement constant. Com aplicar la creativitat a un nou model.

Fa ja uns dies un bon amic, en Miquel Vidal, em va donar forma final a una seguit de reflexions que em portaven de cap. Va definir-ho en un concepte, la economia del decreixement, que en cap cas vol dir que sigui un model per perdre, es un model diferent d'evolució econòmica. Aprofito aquesta idea per iniciar algunes reflexions sobre les properes eleccions locals.

La mateixa diferencia hi ha entre la política global i la política local, com la macroeconomia i la microeconomia, entesa aquesta com a la economia que afecta el dia a dia de les persones. Aquesta aposta em porta a una profunda reflexió sobre la política local, la política que ens farà la vida millor. També vull pensar que l'únic que pot portar-nos cap a una millor situació global parteix de les persones i per tant de lo local. Possiblement em deixat massa màniga a lo general que ha perdut completament el seu focus, que som nosaltres, no ells per si mateixos.

• La idea de creixement constant ja podem veure que es un mite. Es una idea de negoci, no d'economia, lligat a la economia financera amb necessitat de creixement constat, i poc revertirà en economia productiva i per tant res que dir amb el enriquiment col•lectiu.
• La mateixa idea de que el capital és global, idea basada en el manteniment del capital i mai pensada per a les persones, el capital anirà al lloc que sigui més interessant per ell, no necessariament coincident amb les necessitats de les persones.
• La crisi actual es basa en un desencaix entre economia financera i especulativa front a economia productiva. Aquest binomi fa que el ciutadà es senti desprotegit en un intent de salvar les grans corporacions bancàries, sense entendre res de les necessitats reals de les persones. Caldria recordar que la fallida econòmica te un origen financer i que les grans corporacions amb el seu afany de lucre ens han portat on som. Com a ciutadans no volem suportar més les grans fallides financeres, ni la majoria varem gaudir dels seus guanys, ni les hem de pagar ara.
• Es aquí on la política local pot jugar els seu gran paper. Pot crear xarxes de cooperació local, econòmicament productives, basades en les relacions de confiança creades partint de la política local, i saber portar-les a un nivell general.
• El pensar en el decreixement vol dir pensar en tot el que hem deixat per el camí, que no vàrem saber valorar per apuntar a la diana equivocada. Crec que hem de buscar i crear tot allò necessari per aprendre a viure i viure de una forma més sostenible.
• Cal pensar de forma creativa en nous models de finançament basats en el interès de les persones implicades en cada un dels projectes.